Aquests últims mesos “el món rural” està a l’ordre del dia. La pandèmia està qüestionant models de vida que fins ara eren el tòtem de les civilitzacions capitalistes, com per exemple la concentració demogràfica en grans ciutats, que actualment ja passa del 50% de la població mundial i es preveu que al 2050 sigui del 70%. A Catalunya el percentatge supera el 80%. Quan arriba el cap de setmana però, sembla que aquestes grans ciutats es fan petites, i llargues cues de vehicles es desplacen del món urbà al món rural. L’estat del benestar ha facilitat que la gent pugui esbargir-se fora de casa els caps de setmana però també ha creat aquesta necessitat de fugir de les ciutats.

Avui dia el món rural és vist com un espai d’entreteniment i es utilitzat per posar-hi tot allò que no volen les ciutats; centrals nuclears, parcs eòlics, abocadors, etc. Catalunya depèn del món rural per alimentar-se i proveir-se d’energia, però no es compta amb el món rural a l’hora de crear nova indústria o invertir en grans infraestructures, per exemple. És important remarcar que Catalunya sobretot depèn del món rural d’altres països, ja que importem la majoria d’aliments i energia. A més a més la pagesia es troba en un mal moment, el món rural català s’està convertint en un latifundi cerealista, que funciona a base de grans inversions i gran maquinària, i dificulta l’accés a la terra per a petites produccions d’agricultura i ramaderia intensiva. Costa trobar relleu generacional per a les explotacions agràries, segurament a causa dels preus baixos que es paguen pels productes del camp. De fet, la temàtica del món rural relacionada amb la pagesia exigeix un debat molt més profund que voldrem compartir en un proper article.

El despoblament, l’envelliment, la masculinització de la població, la fuga de talent, la manca de serveis i futur professional fan necessari una altra proposta de territori i de país en general. Tot i això, els efectes del Coronavirus estan fent plantejar cada cop a més persones fer el camí de retorn de la ciutat al món rural. Sembla doncs, que la tendència imparable del creixement de les grans ciutats està en dubte. Aquest context ha d’ajudar en els reptes de millora que necessita el món rural. L’era postcovid pot tenir el món rural com a part de la solució i per tant, s’hauran de destinar polítiques atrevides i recursos econòmics al món rural per reordenar el país.

És a partir d’aquesta idea que vam realitzar el debat sobre món rural, centrant-lo en 3 eixos; habitatge, infraestructures i serveis i cures i us compartim algunes de les reflexions i conclusions a les que vam arribar.

Pel que fa a l’habitatge. La problemàtica de l’habitatge a les ciutats és notícia cada dia. Els desnonaments i els preus abusius dels lloguers són coneguts per tothom, però als pobles també existeix aquesta problemàtica. Quantes persones coneixem de Bellpuig que han hagut de marxar del poble perquè és massa car o massa difícil trobar-hi un habitatge en condicions, ja sigui de lloguer o compra? Als pobles fan falta immobles en règim de lloguer. Molts nuclis urbans estan deshabitats, amb les cases buides i a mig caure, però a l’hora de comprar-ne una és missió impossible. O els preus són desorbitats o el sentiment d’arrelament fa que les cases no es venguin. També hi ha immobles i solars propietat de bancs i fonts voltors que estan retinguts per especular amb el mercat. S’ha de prioritzar la funció social de l’habitatge i aplicar incentius, penalitzacions i expropiacions a grans tenidors com els bancs. I també, aconseguir finançament públic perquè els Ajuntaments puguin fer promocions de rehabilitació per a habitatges de protecció oficial i ajudar les iniciatives de masoveria i les cooperatives d’habitatge.

Pel que fa a les infraestructures, als pobles tenim poca cultura d’utilitzar el transport públic. Fins i tot, s’utilitza el cotxe per trajectes curts a dins dels municipis. Hem de fer un canvi de mentalitat en aquest sentit. S’ha d’exigir una xarxa de transport públic competent, començant per la línia de tren, amb trajectes i freqüències que ens uneixin amb les capitals properes d’una manera ràpida i constant. En relació als micropobles, els municipis de menys de 500 habitants, o a les masies aïllades, s’ha d’assegurar un bon Servei d’Atenció Domiciliària i una xarxa de transport a demanda que garanteixi la mobilitat quotidiana, com a igualtat social, per a les persones que no es poden desplaçar per si soles.

El desplegament de la fibra òptica al món rural ja ha començat i aviat començarà el debat del 5G. És imprescindible una bona connexió a Internet per a què el món rural sigui competitiu amb les ciutats. L’augment del teletreball pot afavorir que les persones no es vegin tan obligades a desplaçar-se per anar a treballar, i això pot retenir i atreure població als pobles petits. A més, aquests petits municipis tenen més possibilitats d’arribar a la sobirania energètica que les ciutats, sense milionàries inversions es pot arribar a l’autoabastiment a partir d’energies renovables, i així de passada evitar els recurrents talls de llum i xarxes obsoletes que molt sovint patim.

Pel que fa als serveis, Bellpuig gaudeix de molts serveis, ja que fa la funció de subcapital dels pobles petits que tenim al voltant, però no hem d’oblidar que el despoblament en alguns municipis posa en risc els seus equipaments, com per exemple els caixers automàtics i les oficines de correus. També es necessari dinamitzar la cultura al món rural, amb programacions estables, i vincular la cultura amb el patrimoni local com a eina educativa, d’identitat i de desenvolupament social per a la gent que viu al territori.

D’altra banda, el model d’escola rural catalana funciona bé. Tot i això es proposa allargar la primària fins al 14 anys per fomentar el sentiment de pertinença dels nens i nenes amb el seu poble. És prioritari que els més petits no es vegin obligats a marxar del seu poble per fer coses, com per exemple les activitats extraescolars. Ara, si vius en un poble i treballes a la ciutat pots portar els fills al cole de la ciutat, però a l’inrevés no. Això també s’hauria de canviar.

L’era postcovid pot suposar tornar a posar al centre el món rural si aquest ofereix una alternativa atractiva a les grans ciutats, i el món rural ha d’entomar el futur amb persones que busquin una vida més tranquil·la, sana, sobirana i sense tanta necessitat de consum.